Mirant enrera

M’he posa el RAC 105 aquí, a “l’ordenta”, i tot just sona la cançó d’en Lluís Llach

“ ...I així pren, i així pren, tot el fruit que pugui donar. El camí que poc a poc escrius per demà. Que demà, que demà, mancarà el fruit de cada pas, per això malgrat la boira cal caminar…..”

Avui m’he posat a remirar el blog. Quants sentiments deixats anar a aquestes ones des de l’1 d’octubre de l’any 2005...

(uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuaaaaaaaaa Michelle Beatles!!!!)

Han estat tantes les coses que m’han passat, que he viscut, que he sentit, que m’han fet plorar, pensar, riure, créixer, que m'han fet sentir por, desig, esperança, recança... Persones amb les que he compartit infinitat, algunes d’elles formen i formaran sempre, n’estic segura, part molt important de la meva vida, d’altres, hi han estat, però per diferents raons han anat passant, deixant-me bocinets, però irremediablement passant i d'altres, que senzillament ni he conegut... Però totes i cadascuna d’elles i tot el viscut, bo i dolent, m’han anat moletejant, fent-me tal i com sóc ara, en aquest precís moment i m’agrada. Sí!! M’agrada!!!! Per això, GRÀCIES!!!

(La veritat és que no tenia intenció d'anar per on he anat, però que hi farem??? sóc com sóc ;-)