De mal en pitjor

Juer!!! Ostia!!! i tots els renecs del món.
Avui tinc un mal dia. Fins i tot em sap greu escriure-ho, sembla que només escric quan estic feta “merda”, però és una de les coses que em va bé, que em fa falta quan estic així.
Miro, busco, penso, recordo, provo, faig, intento pensar en positiu... però es que no trobo res que “rutlli”, res de res , ni tan sols jo mateixa. Avui es un d’aquells dies en que tot, i quan dic tot vull dir TOT, ho veig negre i no veig el got mig buit, no, ja m’agradaria ja, sinó que el veig buit del tot, sense ni tan sols, les escorrialles.
Ploro a la mínima. Tant fa que la música que acompanya sigui alegre, tan fa que els amic intentin fer-me somriure, tan fa que ell sempre hi sigui, tan fa que la Nona no pari de moure la cua i salti al veure’m, tan fa que tothom s’esforci en comprendre’m, perquè no m’entenc ni jo, el que és més segur que passi és que un dia d’aquestos acabin la paciència i m’engeguin...
Trobo a faltar el “no sé què” i quan et falta i busques el “no sé què” què busques?
La vida no pot ser tan mesquina, tan fosca, tan...sense vida, ho sé, en sóc conscient, però no me’n surto.