PERCEPCIONS

El dilluns per la nit, a TV3, van emetre la pel•lícula “Herois”. No sé si va ser que estava “prereglosa”, o bé que era l’últim dia de vacances, o el dia gris que feia, o senzillament una suma de tot, que em vaig fer una “fartada” de plorar.

Tot i que la peli no és per a tant, i en alguns moments, fins hi tot una mica “cursilona”, em va agradar. És una d’aquelles pelis que et fa venir alguns regustos viscuts, ara sembla que fa ja milions d’anys, a la memòria.

El primer que em va venir a la memòria van ser els estius a Vistabella, amb els avis.
Allí, durant els mesos de juliol i agost, ens reuníem una colla de nens de Tarragona i Barcelona, que hi anàvem a “veranejar”.
Ens passàvem el dia fora de casa. Tan aviat ens aixecàvem agafàvem les bicicletes i... a fer milles. Tan sols tornàvem per dinar, per agafar el berenar i més tard per sopar.
Encara ara soc capaç de sentir la calor i la llum d’aquell sol d’estiu i d'olorar el bosc, el nostre bosc, on hi teníem la nostra cabana secreta, l'olor de la pluja quan es barrejava amb la terra dels carrers encara per asfaltar, els jocs, les xerrades als bancs de fora de l'església, les tardes a casa d’un i de l’altre, la casa del Jordi que a tots ens fascinava perquè fins hi tot tenia una església a dins, el "fet o acció", la "botella", l'amistat, els descobriments, els enamoraments... El meu primer petó, allí...

Els estius eren llargs, molt llargs i era la festa major, de l’últim cap de setmana d’agost, la que ens feia recordar que l’estiu quasi bé tocava a la seva fi, que s’acabava... Pot ser per això, aprofitàvem totes les hores d’aquells darrers dies i el fet de que tothom se n’anés a dormir tard, per a fer-ho també nosaltres. Ja era de matinada, quan rendits, enganxaven el llit.
Què més podíem desitjar?

Quantes descobertes... És en moments com aquest que me’n adono de com va canviant la percepció que tenim del temps, del que sentim, la importància que li donem a les coses, l’escala de valors...
Ara els estius són curts, molt curts.