RECORDS a compartir

Va ser a l’abril del 2004, aprofitant la Setmana Santa, que la Rosa Mari, la Maite i jo ens vam decidir, desprès de mirar i remirar, per Estambul com a destí final de les nostres mini-vacances. Era un lloc “màgic”, ple d’olors, colors i amb una cultura molt diferents a la nostra, a més a més jo ja hi havia estat i sabria com moure’m, o això creiem, perquè la veritat sigui dita, el meu sentit d’orientació era i és zero rodó ( només cal pensar en el tranvia que agafavem cada dia però, sempre ho feiem, en sentit contrari, grrrr).
Des d’un bon començament en ho vam passar d’allò més bé. Recordo els llistats interminables de les coses que havíem de portar cadascuna, de les coses a fer abans de la marxa, de les coses que no podíem deixar de visitar,... Fèiem llistats per a tot fins i tot de la roba que ens calia portar :-)

La nostra estada em porta mil i un records inoblidables....

La nostra arribada i pujada amb un taxista amb que no ens entenia (se suposava que la Maite es defensava “una miqueta” amb l’anglès) i que ens va portar a no sé quin lloc que us puc assegurar que no era l’hotel, naturalment al final el va trobar. La nostra entrada diària a l’habitació de l’hotel era tot un desafiament, arribàvem carregades amb bosses que ens sortien fins a les orelles, especialment la Maite que es feia “l’ajuar” i no hi havia manera humana de poder obrir la porta amb la tarja. La passejada amb vaixell i l’efecte retardat de les “biodramienes” de la Bru, el “mangoneo” de la meva cartera i la denuncia a la policia, odissea per a trobar-los i fer-la i acabar cantant i prenent un te al “cuartelillo” tots plegats, el nostre bany turc, amb la desdita de la Rosa Mari i els intents dels treballadors per fer-li passar el mareig ja que ells pensaven que era això el que havia succeït, la coneixença de l’Erol, el nostre guia particular, els crits: -“ Maria, Pepita.... venid, venid...., Catalunya és bona si la bossa sona...., Catalanas? Barça, visca el Barça....”-, La cançó de “La muchacha turca”, el botiquí de la Bru........ bufffffffffff, tants records...

Ahir, em van ensenyar a penjar vídeos al blog i avui, en Carles, m’ha passat un trosset del vídeo que vaig fer del viatge, de format DAT a MPG, per a poder-lo penjar aquí i deixar un petit retall de tot allò que vam viure i compartir plegades.

Us estimo ;-)

La muchacha turca es....
Té amb poma
Dungi
Pardon
¡Mari Carmen, Conchita...!
Kebabs,
Records a compartir....



Istambul ( 3 d'abril - 10 d'abril 2004)