Angoixa

Després de 30 dies a l’hospital sembla que es deixa entreveure una miqueta de llum.
Em fa por escriure-ho fins i tot.
És una situació dura, molt dura, tant per la mare que és qui ho pateix, com per als que estem al seu costat. Hi ha dies en que sembla que el món s’enfonsa sota els teu peus i ningú fa res, tot gira i el món i tots els altres continuen vivint, menys tu. Les nits, a l’hospital, estirada en una butaca al costat de la mare, es fan especialment llargues, tristes i feixugues i les idees et volten i revolten pel cap capgirant-se i prenent formes que et fan plorar i pensar que mai se’n sortirem...
És en moments com aquestos quan valores molt més coses que en el dia a dia, potser, et passen més desapercebudes. Com enyoro ara la feina del dia a dia, la meva escola, els meus nens, la casa, en Pau, en Carles, el "anar de cul" fent el sopar, el dormir amb el Carles, el fer els deures amb Pau, el treure a la Nona, el seure una estoneta per la nit i fer petar la xerrada, el silenci de casa meva quan ja tots estan al llit, el "panxing" dels diumenges....tantes coses que crec que no acabaria mai d’enumerar-les.... I com agraeixo als amic i al Carles, molt especialment, l’ajut i recolzament que em donen, sense ells crec que no podria, alguns dies, continuar endavant.

Fa uns dies enrere, no sé ni quants, perquè he perdut la mesura del temps, quan veia patir d’aquelles maneres a la mare, vaig inclús arribar a desitjar que es moris per que no patis més. Pensava, si ens en hem de sortir que pateixi, s’ho val, però sinó ha de sortir-ne no la vull veure patir més. Crec que fins hi tot, davant la malaltia d’un esser estimat, som egoistes en una petita porció.

Bé, seguim esperant i caminant....