Un CeL

Avui el Carles ha arribat a casa una mica més tard de l’hora normal....

Aquest cap de setmana hem tingut una miqueta més de temps per a nosaltres, per al Carles i per a mi. El dissabte, prenent un cafè abans d’anar al cinema, varem estar xerrant. Com sempre, vaig començar a descarregar una mica aprofitant el moment. Li vaig explicar lo molt que enyorava el dia a dia amb la Bru, les nostres petites i grans xerrades a les hores de dinar i les nostres escapadetes a Barcelona de concert i a fer “una miqueta de mal”.... :-)

En arribar el Carles a casa portava una rialla d’aquelles de les seves, aquelles que et diuen que alguna en porta de cap. Tot content s’ha tret de la butxaca dues entrades per anar aquest dijous a Barcelona, al Palau Sant Jordi, a veure l’opera Aida. Una entrada era per a mi i l’altra per la “meva Bru”.
Ell és així. No fa regals perquè sigui San Valentin, o qualsevol altra celebració d’aquestes, ell els fa quan sent que els ha de fer, els fa, senzillament, perquè li surt del cor, ell vol la felicitat dels que estima. És algú realment especial.
Gràcies Ioio!!!!! Ets........................ el meu cel
Per TU

"-Pues bien, amad -había reaccionado Saint Savin con descuido-. No es cosa nueva. Parece ser que los humanos se deleitan con ello, a diferencia de los animales.
-¿Los animales no aman?
-No, las máquinas simples no aman. ¿Qué hacen las ruedas de un carro a lo largo de una cuesta? Ruedan hacia abajo. La máquina es un peso, y el peso pende, y depende de la ciega necesidad que lo empuja a la bajada. Así el animal; pende hacia el concúbito y no se sosiega hasta que lo obtiene (...) Entonces vos amáis y por tanto deseáis y no deseáis. El amor nos hace enemigos de nosotros mismos. Teméis que alcanzar el fin os decepcione, gozáis del retraso."

La isla del día de antes
Umberto Eco