Per un plat de llenties

No deixeu de llegir-lo, és llarg, però us asseguro que no té desperdici.....

http://google.racocatala.com/articles/9815


"Confesso que se'm fa difícil començar aquest editorial. Se'm va difícil perquè són molts dies, molts mesos, seguint l'actualitat política estatal. Especulant amb un canvi de model de l'Estat, entre esperançat i desconfiat. Aguantant insults, boicots, estires-i-arronses ... És per això que diumenge a la tarda em vaig sentir humiliat. Com a persona i com a català.´

Se'm fa difícil perquè encara estic en estat de shock des de diumenge al migdia. De tant inversemblant se'm fa difícil de creure que CiU ho hagi tornat a fer. Francament hem de confessar que ens havia ben enganyat a tots. La seva postura el dia de la firma del nou text al Parlament va fer-nos agafar unes esperances que ara s'han diluït completament. Un bon amic meu em comenta que CiU no pot forçar mai res, perquè tothom sap que les seues enrabiades no són res més que una 'posse'. Que al final sempre claudica. Com en el tema de la Constitució Europea. D'entrada volien un No, i al final van acabar votant Sí. Ull, però no un sí qualsevol ... un 'sí crític'. Ah !!! Llavors d'acord. Vosté què ha votat ? Sí ? Nooo no no, jo he votat un sí crític ! Després tot són queixes de perquè Europa no defensa la nostra llengua. Però si els hem legitimat ! Perquè CiU sempre sempre sempre acaba claudicant en qualsevol negociació, i acceptant qualsevol cosa sempre que això impliqui sortir a la foto i tenir una poltrona assegurada ? I per a fer-se la foto. Ai la foto de rigor ! La foto del triomfador Mas. L'especialista en fotofinish. I avui una altra amb els tres, Zapatero Duran i Mas. Digueu "estatururuuuut" !.

Un entén que no sempre es pot aconseguir el màxim, i que s'ha de cedir una mica. Però perquè sempre cedim els mateixos ? Perquè ells no cedeixen mai res de res ? CiU ha d'entendre que hi ha conceptes, aspectes, on no pots claudicar. Que si no te'ls accepten t'has d'aixecar de la taula i dir, molt educadament, que això és inacceptable i que per a això no calia emmerdar-se tant. Que hi ha una cosa que s'anomena dignitat, i que no es pot comprar ni amb poltrones ni amb diners. Hi ha coses per les que no es pot passar, i és molt millor no tenir cap estatut que tenir-ne un que m'ofèn, que ens ofèn a tots els qui hi haviem dipositat alguna esperança. Cada dia estic més desencisat amb la classe política. Exigim uns representants dignes ! Si us plau, dignitat. Necessitem un Ibarretxe. Ni que sigui mig Ibarretxe. O un quart d'Ibarretxe. O la txapela de l'Ibarretxe. Necessitem algú amb dignitat per a dirigir els nostres partits, al Principat, al País Valencià, a les Illes. Ja n'hi ha prou d'aquests polítics que es venen per quatre duros i una poltrona.

Bé doncs, ja hem arribat al final del túnel. Gairebé 2 anys després, les negociacions per al nou text estatutari principatí es van acabar la matinada del diumenge gràcies a les gestions de CiU amb Mas i Duran i Lleida al capdavant. Ull, que quan dic al final del túnel em refereixo al túnel de la negociació estatutària, perquè amb el nou text pactat entre CiU i el govern espanyol el túnel espanyol pel que passem els catalans cada dia sembla no tenir fi.

Tot i que de moment només se saben alguns aspectes del pacte, n'han trascendit els principals punts. El que més basarda em fa de tot és que, dels dos eixos principals en què es basava el text aprovat per un 90% dels diputats del Parlament del Principat (què és Catalunya i qui recapta els diners dels catalans), no n'hem aconseguit tirar endavant cap dels dos. He dit n'hem ? volia dir n'han.

Anem pel primer article del text aprovat pel Parlament principatí:

Text original: Article 1 - Catalunya és una nació.
Redactat final: Article 1 - Catalunya és una nacionalitat

Bonus: apareix nació com a fet graciós (no sé qualificar-ho de cap altra manera) al pròleg del text que han pactat a la Moncloa. Prepareu-vos, perquè n'hi ha per llogar-hi cadires. Atenció: 'El Parlament de Catalunya, aplegant el sentiment i la voluntat de la ciutadania catalana, ha definit d'una manera àmpliament majoritària Catalunya com a una nació'.

A casa meva d'això se'n diu fer el ridícul. Què se suposa que vol dir aquesta frase ? Que depèn de com es miri som nació ? No ho diu a la Constitució Espanyola que 'España es una nación' ? Oi que ho diu ? Oi que no diu pas "Vaya parece ser que alguna gente votó que España es nación, pero vayan ustedes a saber ... ". Ah, i això al preàmbul, que no té ni valor jurídic ni legal ni de res. Les escurrialles, com sempre. Coneixeu algun país al món que sigui 'nacionalitat' i no nació ? I alguna històrica nació, com proposava en Duran ?

L'altre punt era el finançament. Hom pot acceptar una certa abaixada de pantalons en el tema identitari -bé, posats a rebaixar ... no hi estic d'acord, però si s'acceptés la resta de l'articulat!!-. El Parlament principatí va fer una proposta que no era, ni de bon tros, el concert econòmic (concert del que sí en frueixen els bascos -amb Navarra inclosa-), i al final s'ha quedat en un pedaç lamentable amb dues Agències Tributàries -i suposem uns tres-cents mil funcionaris més- en una mena de consorci. Però al final de tot, al final final de tot, endevineu qui té la clau de la caixa. Ho heu endevinat, l'estat. España. I olé. Dels dos eixos del nou text ens hem quedat amb res. És brillant ! Brillant per a Espanya, és clar.

Ens han tornat a vendre per un plat de llenties. Se'm fa difícil continuar escrivint tot això amb la cara de fàstig que em fan, no només les llenties, sinó també el pacte de CiU amb Zapatero. Resulta que CiU ha condicionat l'acceptació d'aquest text lamentable a canvi d'obtenir un parell de garanties del PSOE: una, que a la tardor d'enguany hi haurà eleccions al Parlament principatí (com a molt tard), i dues, que al Principat hi governarà la llista amb més escons. De manera que si el PSC no és qui més en té, s'ha acabat el tripartit. Tot molt ben 'atado y bien atado', senyor Mas. Em venc el país a canvi d'unes eleccions autonòmiques. El felicito, cada cop ens venem per menys, aviat ens vendrem les vegueries per la rebaixa d'un peatge. Ah, i Duran i Lleida tindrà per fi la seva poltrona ministerial a Madrid. Ha costat, però al final la tindrà. Concretament ha costat un país.

Això sense comptar l'enorme interès que per a Zapatero i per al PSOE en general té el fet de canviar ERC per a CiU com a aliat estable a nivell estatal. El desgast al que des de les espanyes s'ha sotmes als socialistes espanyols és brutal, i pactar amb la dreta moderada àvida de diners sempre queda molt millor que amb els rojo-separatistas d'Esquerra, sobretot ara que Carod és el dimoni en persona. De fet no és cap sorpresa que el PSOE hagi busat l'entesa amb Convergència, el problema és que els convergents (i el Duran) hagin acceptat de vendre's el país a canvi d'aquests pactes tant 'positius' per al país. Zapatero ha sacrificat el tripartit a canvi d'obtenir una bírria de text estatutari i de poder continuar manant a l'Estat a les properes eleccions espanyoles. I si no hi ha tripartit molt millor per a ells ! Així es podran seguir entenent amb CiU que governarà a la Generalitat principatina si les urnes no ho impedeixen.

A tot això ERC ha quedat totalment amb el cul a l'aire, doncs com era de suposar IC-V amb el seu tradicional seguidisme s'ha apuntat al carro dels socialistes a les primeres de canvi -fins i tot abans d'haver llegit el text de l'acord-. "Lo que diga la rubia", senyor Saura.

Dels socialistes catalans ja no cal ni parlar-ne, des del primer moment van negociar de part del PSOE, enlloc de fer pinya amb els partits catalans. De fet si hagués estat per Montilla i per d'altres PSOEafins l'estatut ja hauria fracassat al Parlament principatí mateix, sobretot en temes inacceptables (per als espanyols) com és un bon finançament -com es recollia al text original-. Però hi ha una diferència amb CiU. El comportament del PSC no ha sorprès a ningú. Tothom sabia quina actitud prendria el PSC. Ho sabien els catalans, els espanyols i ho sabia CiU. El que no sabiem és que CiU els faria el 69 polític a canvi del coixí de la poltrona.

El PP també ha quedat força descol.locat, després de mesos bramant al final Zapatero ha desactivat la patata calenta de l'Estatut i haurà fet fora ERC de la primera plana política catalana (i sinó, esperem uns mesos aviam quan triga a petar el govern de la Generalitat). En el fons el plà és perfecte per a Zapatero. I per a Espanya. Fins i tot el PP principatí diu que és un bon acord.

En alguna banda algú l'està cagant i molt, si el PP i Ibarra es feliciten per l'acord.Oh, l'Ibarra ! Es veu que està eufòric l'home "porqué han perdido los nacionalistas, y además nación se demuestra que solo hay una". Sabeu què ? Potser té raó, perquè no fem d'una vegada un estatut que digui el que realment son, una colònia, uns mesells. Uns venuts. Proposo el següent preàmbul per a la propera vegada:

"Catalunya és una regió de la nació espanyola, única indivisible i pels segles dels segles. O no. De fet som 'lo que diga la rubia' ". Llavors que vinguin Duran i Mas (més) i ens diguin que és 'el millor estatut possible'. Possiblement la millor cervesa del món, diu l'anunci. Tant per tant posem les coses clares, deixem d'abaixar-nos els pantalons i oblidem les maleïdes llenties. Ja som definitivament espanyols, ja no cal encaixar-nos. Se'm fa difícil seguir lluitant.

Se'm va difícil entendre en què deurien estar pensant els dirigents de CiU quan van acordar tot el que van acordar. Un pacte que només beneficia Espanya i, a nivell polític principatí, només a ells mateixos. Ells n'obtindran una poltrona, però a canvi hi haurem perdut el país. 25 anys més tirats a les escombraries.

Se'm fa difícil assimilar tots aquests mesos d'insults, de boicots, de menyspreus, de falta de dignitat, de suportar compartir un estat amb el que t'odia i que a sobre té les claus de tot arreu: de la porta, de la caixa, de la menjadora, de la finestra. Se'm fa difícil assimilar que hem passat tot això per a res, per a millorar 4 competències, uns aeroports, 4 calerons més i anar fent. El famós peix al cove pujolista, que tant mal ens ha fet. Se'm fa difícil trobar un paral.lelisme semblant al mon. Algú que estigui content d'estar sota sobirania del país veí, rebre dotzenes de milers d'insults diaris, odi, espoliació econòmica, asfixia cultural, lingüística, esportiva, per arribar ... a on érem fa 25 anys! No em queda sinó aplaudir amb les orelles. Ja no sé què més fer.

Se'm fa difícil. I a sobre per un plat de llenties. Almenys hi hagués hagut una mica de cansalada, però ni això no n'hem tret. Potser si em faig espanyol em donarien una mica de cansalada.Més llenties, al final no ens hi cabran.