Només un acte d'estricta JUSTÍCIA

El 1940 es va crear a Espanya el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Com a base per a l'actuació d'aquesta instància, es van anar acumulant a Salamanca tots els documents procedents de la zona republicana que podien ser utilitzats com a prova contra els sospitosos de "rebel·lia". Acabat el franquisme, els seus legítims propietaris van reivindicar-ne la propietat. Ningú els va fer cas. El 1979 el ministeri de Cultura va agrupar-los en una divisió independent de l'Archivo Histórico Nacional i el 1999 el govern de José María Aznar va constituir el denominat Archivo General de la Guerra Civil Española.
Fins a aquell moment tots els intents que havien anat realitzant els partits polítics catalans i les associacions cíviques d'aquest país pel retorn dels denominats "papers del Salamanca" no s'havien tingut en compte, ni tan sols un acord del consell de ministres aprovat en l'última legislatura de Felipe González. Quan Aznar va arribar al poder, CiU va demanar la devolució dels documents com una de les condicions per subscriure el pacte amb el Partit Popular. El govern de l'Estat es va comprometre a estudiar la qüestió i va anar ajornant la decisió -a base de constituir comissions d'experts- fins que Aznar va aconseguir la majoria absoluta que li permetia prescidir del suport de CiU. A partir d'aquell moment ho va bloquejar.
Amb la victòria del PSOE, els partits catalans van tornar a reivindicar-ne la devolució. El govern de Rodríguez Zapatero els va fer finalment cas. Dos anys després, els documents tornen a Catalunya. Però encara hi ha hagut qui ho vol evitar amb una darrera cacicada que sembla més aviat una rebequeria. L'alcalde de Salamanca, el popular Julián Lanzarote, va anunciar ahir que prohibia l'aparcament de vehicles davant l'edifici de l'Archivo... fins que el jutjat contenciós administratiu no es pronunciï sobre el recurs que ha presentat el mateix consistori. Potser avui aquesta actitud del tot irresponsable provocarà escenes de tensió. Però, en tot cas, sembla ja del tot inevitable que els papers tornin als seus legítims propietaris... 76 anys després.
El govern de la Generalitat ha demanat prudència. Que la devolució no sigui celebrada ni considerada a Catalunya com un "triomf". En definitiva, que no s'afegeixi més tensió a la que ja han segregat els especialistes en la provocació sistemàtica. És una demanda assenyada. Malgrat que tot plegat deixi un regust de contenció excessiva. Potser no és oportú celebrar ara el retorn dels documents. Però, en tot cas, sí que cal reconèixer la tenacitat amb què un grup de persones han respost a anys i més anys de menyspreu. Alguns dels seus propietaris i altres particulars van constituir fa anys la denominada Comissió de la Dignitat. S'ha pressionat els partits catalans, s'han reclamat, una vegada i una altra, els documents i s'han buscat tota mena de complicitats i adhesions dins i fora de Catalunya. Ha estat una dedicació que no esperava més compensació que un acte estricte de justícia: el retorn d'uns papers que van ser espoliats "por justo derecho de conquista". La devolució és això: un acte de justícia. Potser no cal afegir més llenya al foc, però sí que cal reconèixer la feina d'aquells que han dedicat una part important de la seva vida a aquest objectiu.