La mort

La mare d’una bona amiga meva ha mort.
Sempre m’ha espantat força això de morir, el què passarà després, què hi haurà, si hi ha algo, què sentiré... Suposo que és la por al desconegut, a la paraula RES, incomprensible per al nostre enteniment.
Si et mores tu es prou fotut, però pitjor és que mori algú al que estimes. És molt dur notar la seva absència els primers dies i passat un temps més llarg, quan ja n’ets conscient, notar aquell buit que mai més pots omplir.
Però tot i així, encara que tu estiguis fet una merda, la vida segueix al teu voltant, no para... , la gent va a la seva feina, les botigues obren, els carrers estan plens... no s’atura res, ni tu mateix. Malgrat tot el que sents, t’aixeques, menges, vas a la feina, parles amb la gent...
No sempre la mort d'algú estimat és física, a vegades també "deixem morir", per diferents motius, a gent a la que hem estimat molt, amb la que hem compartit rialles, secrets, plors, vida.... Quan passa això, ens sembla que el motiu és més que suficient per a fer-ho. D’altres vegades "deixem morir" a algú per pròpia necessitat, perquè si no ho féssim, a nosaltres ens seria molt difícil de continuar vivint amb il·lusió....

En hi ha moltes de morts. Però la mort, sigui ja física o no, és sempre allò que ens porta a la tristor,a la fi, al no res i... no m’agrada.