Fragments de.... sentiments

Ara, ja no ho faig tant, però abans, quan llegia un llibre marcava fragments que m'havien agradat molt i després me'ls copiava. Avui en dia ja tan sols els marco :-( Quan vaig llegir "Les dones que hi ha en mi" en vaig marcar molts de fragments. Aqui us els deixo i espero que en gaudiu tant com jo vaig fer....


"Les dones que hi ha en mi"
Maria de la Pau Janer.

-“.....La teva memòria és la meva memòria. El teu oblit hauria estat el meu oblit. Com hauria estat la meva vida, si no te n’haguessis recordat?. M’imagín sol i trist, sense la possibilitat de parlar-ne amb ningú. Tu ets l’àncora que m’aferma a la riba dels records. Gràcies a tu puc delectar-m’hi. Tornar-hi mil i una vegades. No ho entens?...”-

-“.....Hi ha imatges que ens costa deixar partir. Formen part de la nostra vida i voldríem que tinguessin sempre la mateixa tonalitat. Ens hi abracem, quan ja marxen. Descobrir que toquem el no-res produeix una sensació de desempar. Durant molt de temps, hi havíem cregut. Hi tinguérem la fe que certes persones posen en una estampa, un deveocionari, un fill o un projecte. Era una part de la nostra vida que ens feia feliços. Ens acompanyava cada matí, quan obríem els ulls. Hi era cada vespre, en anar-nos-en al llit. Quan la imatge comenta a difuminar-se, comprenguérem que havíem estimat un bé que només existia en el nostre pensament.....”-

-“.....El temps és un ungüent que s’escampa per les ferides més profundes i que aconsegueix sanar-les. La distància és una herba remeiera que ens salva del patiment.....”-

-.....”Et preguntes si els sentiments són com les persones, que neixen, tornen grans i arriben a morir-se. Desitjaries que aquest sentiment d’absència es comencés a morir. Notar com va encongint-se, que perd volum, que transforma la textura ferma en un altra de rugosa. T’agradaria saber adonar-te que s’ha convertit en un cos esquifit que ocupa molt poc espai en el teu cos, però no és així. El sentiment t’ocupa vèncer. Què en faràs, de l’enyor? Per quins camins aconseguiràs que el pensament s’aturi, que no recordi minúcies que tornen amb una precisió que fa mal?....”-

-“.....Hi ha situacions que havies esborrat i que es presenten en forma de seqüència al pensament. Aleshores tu ets un espectador de vosaltres mateixos. Contemples escenes viscudes, quan hi participaven de ple perquè n’eres coprotagonista. Tot plegat et pesa al cervell, et bateguen les temples. Tens la impressió que no podràs suportar la insistència dels records. D’altra banda –contradiccions inútils- no vols que el sentiment es mori. Què en quedarà, de l’amor, si permets que fugi? Ho descobreixes amb un tremolor al cor i penses que has de preservar-lo. Llavors canviés d’actitud. T’esforces perquè les coses que formaren part de la vida del altre s’instal·lin a la teva vida.....”-

-“.....Sap que anar-se’n no vol dir deixar una història enrere. Ja ha après que portarà al farcell tot allò que ha viscut. La distància no fa que ens poguem desprendre de la vida viscuda, simplement la canvia de lloc. En renova l’escenari, hi barreja nous elements...”-

-“.....Es preguntava si, en realitat, els records formaven una roda que anava girant, sempre a l’empara del present. La intensitat de la immediatesa empetitia el passat, però no l’esborrava.
.....”-

-“.....Quan parla el cos, la ment no abandona els seus discursos. A vegades els raonaments apaguen la intensitat del desig, que és una qüestió de sentits desperts. Els sentits en estat d’alerta, a punt per caçar qualsevol indici en l’altre. Disposats a trencar els esquemes de la lògica i la raó, s’aboquen en un punt indetreminat del cos. Des d’allà creixen, prenen aire i força, fins que es converteixen en protagonistes de la funció.... "-

-“.....Hi ha records que s’obliden només aparentment. Podem passar molt de temps intentant rescatar una imatge que vam viure. Som capaços de perseguir tota una escena a partir d’un dels seus matisos. En recordem un detall molt bé, però no podem reconstruir-ne la resta. Hi pensem una vegada i un altra, Tot i que sempre retornem al punt inicial, a la sensació de blanc.....”-

-“....Per primera vegada, ha descobert que hi ha situacions en les quals no serveix la voluntat. No n’hi ha prou a desitjar les coses amb totes les forces. No és suficient afegir dosis de realitat als desitjos. És a dir, fer el possible perquè et passin a l’esfera del que podem aconseguir. Hi ha un moment a la vida en què descobrim que hi ha situacions que no tenen remei. No hi valen ni els desitjos ni la voluntat. Entossudir-nos-hi és com colpejar-nos amb el cap contra una paret: Dolorós i inútil.....”-

-“.....A poc a poc, s’acostumà a reconciliar-se amb la vida. Llavors volgué tornar. Va decidir-se a deixar enrere tots els paisatges que encara li poblaven els ulls per retornar al paisatge conegut, que podia mesurar i sentir pròxim.....”-


-“.....Les paraules escrites eren un bon instrument per a comunicar-se. Els hi permetien una distància i alhora una proximitat. Podien buidar-hi l’ànima i salvar-se de la paradoxa de sentir-se massa exposat davant de l’altre.....”-

-“.....Les paraules dites no es poden fer desaparèixer. Sempre en queda un rastre: Pot ser en el record o en l’ànim de la gent. Encara que actuem com si no haguessin estat pronunciades, que no en parlem mai, la seva presència perdura. Ni que sigui en un raconet del cor......”-

_”.....Havia acumulat les imatges que m’acompanyarien sempre. No sabia si el temps s’ocuparia de distorsionar-les, si els canviaria la forma. L’únic important era que havia après a guardar-les com si fossin un tresor.....”-

-“.....La ficció era el silenci que ens tocava protagonitzar, les suposicions que s’oculten, els dubtes que no es diuen. Era simular que les coses havien succeït d’una altra manera, que ningú no s’interposava entre nosaltres, que els fantasmes dormien. Els fantasmes tenen hores de repòs i hores de vida. Saben envair els espais que els van pertànyer, els cossos que aprengueren a estimar, les existències que vam viure....”-

-“.....Es pot viure entre el cel i el infern. Jo malvivia en una maror de dubtes. Foren temps estranys, que recordo amb el cor estret, perquè tota la meva vida girava al voltant d’una sola persona. De la concentració en una història única, passava a dubtar de tot. De la felicitat que dura un instant, anava a la tristesa.....”-

-“.....Era feliç quan li tocava la pell, quan m’abraçava, quan escoltava la seva veu. Les primeres nits hauria volgut imaginar que es pot retallar el temps: El temps com un trencaclosques enorme que està format per moltes peces. Cadascuna de les peces encaixa amb les altres. Es produeix una sincronia absoluta. Hem de tenir cura que no se’n perdi alguna, perquè podria desaparèixer un tros de cel o la forma dels núvols. No hi ha figures estranyes, que destorbin el conjunt d’un paisatge perfecte. M’esforçava a creure-ho, però sabia que no era cert. La meva història era incompleta.....”-

-“.....Havia viscut un procés irreversible que em costava d’acceptar. Els dubtes encara hi eren, tot i que els preferia a la certesa que havia començat a intuir.....”-

-“.....Hi ha qui considera que la vida dibuixa cercles. Per això en és complicat renunciar a certs aspectes que ens han tocat l’ànima. Altres pensen que l’existència és una línia que avança, no se sap ben bé cap a on. Són els que deixen enrere fragments d’història viscuda. Jo crec que la vida és una espiral: Avança però se’n va i torna.....”-

-“....Desitjar de lluny vol dir apamar amb la ment. El desig sol néixer des de la distància, però es concreta en la proximitat perquè ajunta i empeny. Dos cossos que es desitgen se cerquen. Si no hi ha obstacles insalvables que els impedeixin la proximitat, la vida es converteix en una festa de tactes i de besades. Tocar no és senzill. Hi ha qui assegura que es tracta d'un art. Qui sap tocar la pell de l'altre amb dits prou hàbils que el facin estremir? La corda del violí es tiba, l'arquet es tensa, la música sorgeix, rotunda. Hi ha mans que acaronen com si escampessin perfums. El desig es fa real, quan l'altre és presència concreta, palpable. Un cos que podem recórrer amb els llavis, que les mans exploren en l'avidesa dels dits. Carn contra carn, duresa que es fa realitat en la topada...”-

M'he passat???? :-) És que quan agrada una cosa.....